Avui us proposem un joc d'imaginació, voleu jugar?
Imagineu que teníeu un avi propietari d'una indústria tèxtil. Millor encara, imaginem-nos que no era l'avi, que era el rebesavi i la indústria familiar era d'aquelles indústries catalanes punteres del cotó que fabricaven indianes per exportar a Amèrica. El vostre rebesavi havia estat un personatge important en el comerç català i a casa vostra encara forma part del record familiar i sovint les seves gestes amenitzen les tertúlies després dels dinars.
D'un personatge tan important de la família se'n conserven algunes fotografies, poques, i alguns documents de la fàbrica. Molts papers i algunes imatges que il·lustren una època i, sobretot, una memòria familiar.
Un dia, d'un dels calaixos del moble de menjador de casa l'àvia, en surt una llista dels treballadors de la fàbrica del rebesavi. feta a mà i menjada pels corcs, però un paper antic. La voleu vendre. Quin valor creieu que tindria? quant en pagaríeu?
La resposta és, probablement, res. És un valor incalculable, doncs es tracta d'un valor personal, no monetari. Què val la memòria d'un fet? possiblement tindria algun sentit portar-lo a algun arxiu on, entre d'altres documents de l'època, adquiriria un context i trobaria el seu lloc a la història. Però per si sol, no valdria res.
Ara que hem jugat a imaginar, aquesta setmana us volem explicar que s'ha posat a subhasta una de les còpies de la llista que Schindler va fer dels 801 treballadors jueus de la seva fàbrica d'estris de cuina. El valor de la llista a subhasta és de 3.000.000 de dòlars. Es conserven tres còpies més, de les set que es van fer en tancar la fàbrica: dues al museu Yad Vashem de Jerusalem i una al museu de l'Holocaust a Washington.
 |
| Llista de Schindler. Font: Sapiens.cat |
L'escrit, redactat el 18 d'abril de 1945, no val res més que formar part de la memòria històrica de la humanitat. Per sí sol, fora de context i sense el tractament que es mereix, aquesta llista de 801 persones que es van salvar d'una de les grans tragèdies històriques no val res. Són noms i prou. Pagar tres milions de dòlars per un escrit que acabarà a la col·lecció d'un anònim ens sembla, fins i tot, insultant en els temps que vivim.
Aquesta reflexió us la proposem per donar constància que la memòria històrica no té (o no hauria de tenir) un preu econòmic. Ens hauria de servir com a eix de connexió amb el passat, amb el que som i amb el que hem estat. I, sobretot en aquest cas, per evitar un altre desastre d'aquesta magnitud.
